Natura viva amb tu

La matinada segrega dèbils llums de fuga. Línies discontínues tracen diagonals que desdibuixen angles morts, pols de foscor. No en sabria l’hora exacta, l’hora inquieta, però la llum perleja sempre en punt, no encara feridora. Trànsit lent d’hores balbes. Flux sonor de temps suspès. Hi ha un ordre maldestre en les coses quan obro els ulls a l’estranyesa del dia i tot torna al seu lloc.                      

Murades

Si la fe mou muntanyes la voluntat enderroca murs. No vivim ni viurem mai en el millor dels móns possibles, però ni crec que la idea fos bona ni em sembla que el capitalisme hagi fracassat. De l'antiga Txecoslovàquia a Ucraïna l'únic que es va acabar van ser les dictadures comunistes. Quan la nostàlgia idealitza el passat viscut el present incomoda i es gangrena. Quan s'idealitza un passat que no has viscut el futur sempre és alternatiu i rebel. Només la llibertat de poder gosar equivocar-te és més alta i més forta que qualsevol mur, que qualsevol dogma. "I tanmateix, la remor persisteix".

Per cert, aquesta nit, a les 23h. Enric Casasses, Eduard Escoffet, Arnau Pons i Ramon Farrés oferiran el recital poètic "Poesia catalana a Berlín". Serà al Goethe-Institut, carrer Manso, 24 ,de Barcelona. 

Catalunya Nord

No es pot ser a tot arreu alhora, però la referència és obligada. Avui dissabte es commemora el 350è aniversari del tractat dels Pirineus, en virtut del qual la corona castellana va mutilar Catalunya entregant el Rosselló, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya a la corona francesa. El tractat, signat a l'illa dels Faisans, al riu Bidasoa, el 7 de novembre de 1659, va tenir com a protagonistes els representants de Felip IV de Castella (III de Catalunya-Aragó), Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, i era la cirereta que posava fi a la guerra iniciada el 1635. El tractat preveia la cessió a França de diverses places de Flandes, l'Hainaut i, al sud, la cessió del comtat de Rosselló (amb el Conflent, Vallespir i Capcir) i de la meitat del comtat de Cerdanya, fet que satisfeia, a la fi, la vella aspiració francesa d’apropiar-se d'aquestes comarques catalanes. La cessió, naturalment, es va fer sense consultar les corts catalanes i ni es va notificar. Dels molts antecedents que des del segle XIII hi havia hagut –prop d’una vintena– el darrer fou el de Madrid (1656). Ja al 1658 les converses entre l'ambaixador de Felip IV, Antonio de Pimentel, i el de Lluís XIV, Hugues de Lionne, preveien 86 articles que estipulaven, entre d’altres, el matrimoni de Lluís XIV amb Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV, i la cessió del Rosselló. A les converses definitives a l'illa dels Faisans, Luís de Haro, influenciat pel Consell d'Aragó, va intentar conservar el Rosselló, el Conflent i la Cerdanya, però ho va fer amb poca sang i nul·la traça; els francesos, més vius i amb coneixement del territori, aconseguiren una frontera favorable als seus interessos. La mutilació de Catalunya ja era un fet que les corts catalanes mai arribaren ni a acceptar ni a referendar. Tant és així, que el llibre Pràctica, forma i estil de celebrar Corts generals en Catalunya (1698) inclou una Nòmina de les ciutats, viles i llocs del Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya. D’aleshores ençà el jacobinisme francès ha fet molta feina i les guillotines han estat prou efectives. Però és impossible silenciar un poble. Impossible. N’hi ha prou escoltant Ràdio Arrels, que emet des del 1981 i on pots escoltar més música en català que a Rac105, o veure la feinada que des del 1976 desenvolupen les escoles de La Bressola, actualment amb vuit centres. Durant tot el dia d’avui, a Perpinyà, hi ha programats actes i manifestacions que recordaran l’efemèride, organitzats per una comissió integrada per diferents entitats i que coincideix, com cada any, amb el final del Correllengua.

Pàmies llegeix Sindreu

Al diari La Vanguardia d'avui, en Sergi Pàmies es fa ressò de la reedició del llibre d'en Sindreu. És una bona notícia que d'entre tants altres temes que podia tractar hagi escollit precisament aquest. No conec la narrativa de Pàmies, però sí que he anat topant, aquí i allà, amb intervencions seves, radiofòniques o televisives, i amb algun article escadusser que, com aquest, m'hagi cridat l'atenció. És evident que moltes de les intervencions de Pàmies tenen una voluntat humorística, bàsicament lligada a la immediatesa mediàtica i al circ adjacent, amb voluntat de teoritzar sobre allò evident a partir de la categorització d'anècdotes anodines, que és exactament la mateixa tècnica que fan servir molts pressumtes monologuistes amb pretensions gracioses. Però tots ells, Pàmies inclòs, diria que estan mancats de la virtut i agudesa observadora que només tenen esperits alats i poètics com el d'en Sindreu, i per això afirma amb certa condescendència -que no és res més que una innocent i sana enveja de la qual no n'hi fem retret- que "sus textos destilan el interés de una seducción discreta aunque certera". És una manera elegant de dir-ho. I és que la frivolització no ha permès mai aprofundir no ja en la reflexió poètica sinó també en un tipus d'humorisme que vulgui transcendir la seva circumstància i ser, malgrat ell i per mor d'ell, expressió d'un estil de viure, de ser i de sentir els batecs del món. Aquesta és una condició dels clàssics i aquesta és la clau, al meu parer, que obre un dels panys de la literatura de Sindreu i que es troba  tan ben desenvolupada al llarg de La klaxon i el camí. Res Pàmies, bona síntesi (cliqueu la foto per llegir-ho bé), i en continuarem parlant a la presentació de demà. 

Impressió

Si em parles d’una certa consciència de finitud –de tempus fugit– i somric no és pas per cap burla condescendent o foteta, sinó per una elemental tornada o dejà vu gentilesa d’això que convenim a dir-ne el grau de l’experiència. Havent tocat la finitud inerta de la mort en la carn que et donà pell, ara ja pots dir que més que consciència emocional en tens certesa geomètrica. Els moments feliços són evanescents. Els infeliços també. Vivim atents al baticor dels dies i no ens caben a les mans.

A tot Sindreu

Vet aquí la crònica fotogràfica de l'acte. Dia asolellat, bona assistència de públic, bons parlaments... Diria que qui no sabia massa bé -o no recordava- qui era i què havia fet Sindreu, en va sortir amb una idea força aproximada. No és només l'humorista, el bon vivant, el peter pan, sinó el que renova el gènere periodístic esportiu abans de la guerra amb cròniques i cal·ligrames originalíssims, l'avantguardista que introdueix la poesia visual a Catalunya i Europa després de la guerra i un nom que està al darrere de la majoria d'esdeveniments i d'iniciatives que d'alguna manera van buscar, fins els anys trenta, situar el país en la cruïlla de la modernitat i de la normalitat. Que després tot se n'anés en orris no justifica que quasi vuitanta anys després encara haguem d'insistir en alguns noms d'aquella "generació esberlada". Si això és memòria històrica, ja no ho sé. La prostitució del llenguatge, però, mai podrà escometre la literatura, que és el que ens interessa en aquesta raconada digital. I el més important: podem tornar a llegir l'autor en una edició comercial i a l'abast, en una molt bona edició. La curadora Carme Arenas ha fet una feina excel·lent i situa l'autor en el seu context, amb coordenades precises, i analitza al detall una obra que es fa estimar de seguida que en comences la lectura. L'obra de Sindreu beu de dos móns diferents que avui ja s'han acabat contraposant del tot i que al llibre es fan ben evidents. Neix en uns moments de canvis socials profundíssims -industrialització, mecanització-, i en un context de construcció nacional tutelada pel catalanisme burgès del noucentisme. Té un peu a la urbanització orsiana, a Barcelona, a la klaxon; i un peu a la ruralia vallesana, a l'Ametlla, a la Garriga, al camí. Dissabte vinent, a la Fundació Maurí de la Garriga, ho tornarem a comprovar. Hi sou convidats.

Les mans són la Paraula

Contemplar el món
i tenir la sensació d'entendre'l
des de l'exactesa dels nostres cossos estimant-se!
Clarividència suprema que em dóna
seguir amb els dits el rastre de la teva pell
pels carreranys secrets de la gran forma:
torbadora consciència de la veritat,
aquí tot existeix,
tot és exacte a si mateix i travessat de llum.
El món és molt més clar
des de les marjades de la teva cintura.
Suprema eucaristia del paisatge
consagrat a ser entès
per mor de ser, tu i jo, de carn alhora.
La veritat em ronda,
rebotida de tu
cap a definir el món d'una vegada.
Vera definició que m'avassalla
sols des de la teva pell compresa.
No les paraules, les mans són la Paraula


Miquel Àngel Riera, Llibre de benaventurances, 1980 

(Els amics de Còdols ja han penjat les fotografies i crònica del recital d'homenatge a MAR. Hi tornarem el 10 de novembre, a les 20h, a la plaça de sant Ramon, dins la programació de les festes de sant Martí a Cerdanyola del Vallès. Impagable la intervenció dels Anímic.)

Purins Millet

Tot plegat és veure un camió escampant purins enmig d'un camp de clavellines i poncelles des d'una domus romana en plena decadència i cruiximent. No esquitxar-se, però sentir-ne una pudor que engendra basques. Permetin-me, tanmateix, posar a consideració un esbós de reflexions –diguem-ne perifèriques– sobre l'afer.

De primer, projectar una esmena a la totalitat a partir d’un cas concret és tenir molta miopia històrica i mala bava ideològica si el que es pretén és qüestionar l’aportació que, des del catalanisme, millets i companyia van fer a la Catalunya contemporània nascuda a principi del segle XX. Des que ho és, el catalanisme ha sabut transcendir circumstàncies i sospites interessades a fiscalitzar-ne l’ànima i tot. Enllà d’aquell catalanisme motriu de tall clàssic –el veritablement federalista, el genuïnament noucentista–, quin altre moviment ha llegat i construït res de substancial?     

En segon lloc, quan avui se’ns parla de "burgesia" ens donen gat per llebre. Si volen tenir idea del que és la burgesia tal com raja, llegeixin la biografia que Albert Manent va fer de Fèlix Millet Maristany, progenitor del susdit delinqüent i xoriç confés, alhora que darrera baula de l’ortodòxia burgesa i mecenes. Entendran bé la magnitud de l’estafa moral (i familiar, per Déu!) i el retrat del país de betes i fils que tan bé va traçar Rusiñol en l’auca dels senyors estevets. Perquè avui som burgesos tots els qui ens aprofitem de les seves aportacions, inclòs l’antisistema que n’estripa. No em parlin de quatre-centes famílies. La societat del benestar ha rebentat el prototip de burgesia amb copalta lligada a un estatus econòmic. Ara és obesa i transversal. Asexuada. Semblantment li ha passat al “catalanisme”: tothom diu que n’és.

En tercer lloc, cal dir que el segrest de la cultura per part de la política ha convertit l’administració en la nova mecenes, invertint iniciativa privada per caritat pública, amb presència obligada fins en el patronat de la fundació més petita, inútil i prescindible del país. A l’ens públic no li interessa promoure mecanismes que li facin perdre el control de prebendes i amiguismes. Qui paga mana. Per estalviar-nos ois i bufetades, calen lleis efectives de finançament dels partits alhora que incentivar el mecenatge cultural.

Saben? Des de la domus hi ha bona vista, avui. Cel ras, ventat. Observant el camió de Purins Millet recordo un vell acudit. En un regiment, el caporal anuncia que té una bona i una mala notícia. La bona és que “avui us canviareu els calçotets. La dolenta: tu amb tu, tu amb tu, tu amb tu...”. Per sortir del fangar, vet aquí una primera i urgent regeneració.

 .

(Publicat a El9Nou, edició Vallès Oriental, 23-10-09)

Riera i Sindreu

Són els dos poetes que més m'estimo. L'atzar, sovint tan benigne, a voltes tan malastruc, ha volgut reunir durant un parell de dies els seus noms, la seva obra, i m'ha concedit, també, l'honor de participar-hi. Així, demà, els amics de Còdols, enduts per la fúria de Jordi Condal, em concedeixen l'honor de participar i presentar una lectura de Miquel Àngel Riera al Centre Cívic Montflorit de Cerdanyola del Vallès (c/Verge dels Dolors, 17), a les 20h. El cicle, anomenat "Còdols a domicili", és un triple homenatge al poeta manacorí, sens dubte un dels majors escriptors de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX. Els actes, que comencen precisament avui, acabaran el dimarts 10 de novembre. 

I de Sindreu, què dir-ne? És emocionant poder presentar la reedició de "La klaxon i el camí" 78 anys després de la seva primera edició. L'acte tindrà lloc dissabte al migdia, en un espai màgic i simbòlic, l'ermita de Sant Bartomeu de les Vespes (oficialment de Mont-ras), al terme municipal de Bigues i Riells, però amb accés per l'Ametlla del Vallès, camí de Puiggraciós. És on reposa la seva companya Filo i on Sindreu s'empescà l'aplec vespista -de moto Vespa- fent un enginyosa assimilació amb les vespes voladores que, segons diuen, durant la guerra, van impedir als soldats despenjar les campanes de l'espadanya. El llibre, editat per Acontravent -qui, si no?- acaba de sortir del forn, completat amb un estudi minuciós de Carme Arenas. Aquest serà el tret de sortida, perquè el llibre també es presentarà el dijous 29 a Barcelona -Biblioteca de Catalunya, 19h-, amb la presència del conseller Tresserras i amb la representació d'alguns fragments de l'obra Match Ball Sindreu a càrrec de l'Albert Vilar, i el 7 de novembre a la Garriga -Fundació Maurí, 19,30h-.

Pis moblat

Res sembla teu quan t’hi poses, però

temps i manetes te’l fan habitable.

Canvies mobles, hi penges els quadres,

poses un llum. I ja totes les coses

prenen un aire ben teu: –com s’assembla

tot aquest pis a vosaltres –diran–.

I somriem. Bé sabem el que costa

de fer agradable un racó qualsevol.

Quan el deixem, tornarem com abans

taules, sofàs al seu lloc. Sense quadres

es quedaran les parets. Tot callat.

Cap dels sorolls coneguts, cap mirada.

Paguem lloguer per usar el pis, els mobles

i la roba. Però mai no ens descompten

tants de neguits que hi deixem: anys de vida.

 .

Narcís Comadira, El verd jardí

Sóc d'aquí, sóc estranger

Ve el de la Telefónica a donar l’alta de línia. Cinturó i armilla de la casa. De seguida s’estableix un corrent mutu de simpatia, potser perquè d’entrada, quan arribo i ell ja hi és, li tusto l’espatlla per sorpresa:

–Em sembla que m’espera a mi, oi jefe?

S’assembla una mica al ros de la Trinca, encara que ell és d’un moreno colrat i parla castellà. Pugem tot seguit i comença a fer provatures amb la primera presa de corrent. Va per feina. És desimbolt i rialler, se’l veu de bona pasta. Em pregunta on és el quadre. Quin quadre? No tinc ni idea de què em parla. Anem a l’habitació i el localitza al costat de la persiana. Amb un cop sec de tornavís lleva la tapa per verificar-ho mentre va remugant tot sol. Després, apugem la persiana, obrim la finestra i l’home s’hi aboca per veure el cablejat, tria el que li sembla dels que pengen i talla els altres, que llença finestra avall, sense miraments, esto no sirve. Després de culminar qualsevol petita acció amolla un bueeeno, fluixet i bonhomiós, com una exhalació que corrobora les seves petites expectatives rutinàries. A la fi, baixa a comprovar no sé què i quan torna fa passar el cable per un forat que hi ha al lateral de l’ampit de la finestra i que jo encara no havia vist. Aleshores, amb un aparell que hi connecta, marca uns números i li sona un mòbil. Amb tot, ja deuen haver passat uns vint-i-cinc minuts.

–Bueeeno..., esto ya está.

–Així, ja hi podem connectar el telèfon, no?

–Esacto. Y el deseele.

–I ara em donarà el número que tenim, oi?

–Esacto. Ahora te lo digo y lo apuntas en este papel.

Es treu, de la butxaca de l’armilla, uns papers mal plegats. La còpia per a mi, l’original per a ell. I comença a transcriure les meves dades del full de la comanda. Es fa un embolic amb el cognom, naturalment, i s’oblida lletres. L’última variant que m’han trobat fa només uns dies és, atenció, Bendersri –en un essaemaessa quasi incomprensible de MRW que m’avisava d’un paquet per recollir.

–Y este nombre de dónde es? –Pregunta després de fer el gargot i correccions.

–Del Marroc –li responc.

–Pues hablas muy bien el catalán, eh? Yo también lo comprendo, aunque a veces se me escapa alguna palabrilla. Te has criado aquí?

–Sí... –contesto sorprès per la pregunta, i somric. I aleshores, com un interrogatori impossible, els versos d’en Palau són un llamp que em travessa el cervell:

–¿De quin país és aquest estranger?
–No ho sé.
–Com se diu?
–No ho sé.
–¿Què fa? ¿Quina llengua parla?
–No ho sé.
–¿Com us dieu, bon home?
–...
–¿De quin país veniu? ¿On aneu?
–Sóc d’aquí. Sóc estranger.

.

.

(El pam de paret on hi ha la placa ha quedat brut de ditades. Al terra, guix i fils elèctrics. Ja tenim línia amb el present. El passat, però, sempre comunica).

Regnes d'aquest i l'altre món

.
Prendre les regnes de la pròpia vida,
desbocada, però no saber on et duu.
Avall, avall, records que són crineres.
Muntar la vida, no demana pas cap sella.
Salvatgia oberta, una deu roja, la ferida,
perdre els regnes de la pròpia vida.

Previsió

Semblava que venia el fred, però no. A deshora ve l'aigua. Tenim tan assumit que l’estiu s’ha acabat que no concebem un espai de treva benigne. Creiem que els primers freds ja són hivernals perquè la pell havia oblidat les mànigues llargues i els ulls, mai cansats, el roig pausat i desfet d'una posta quan encara no és vespre i s’escurça la tarda. Ara, acabada la sega, quan els camps són nets i oxigenats i el marró de la terra és ben viu, enllustrat de nou, colors i llum són transparents com mai de tanta voluptat que hi vessen. Setembregen a desdir. Les figueres, grans matrones paternals, ens regalen el seu fruit de vellut només obrint les mans. La pinassa i la resina s’enretiren. Avancen regalèssia i farigola. Entre els plataners del passeig, aviat foguerons d'ocres amb torterols de fullaraca. L’aire és una esponja encotonada. Les aromes, les olors, ventades, i el mar, rugós i argentat, recobra lentament robustesa i confiança. El dia s’ha comprimit i amb ell el nostre esperit retràctil i enyoradís de calideses familiars i fumejants. Les feixugors i neguits, les incerteses, semblen ara més agudes, més punxants. Però els temors que ens esbalcen la vida només són joguines innocents en mans d’uns déus que ens distreuen i ens menen vers on volen ells que nosaltres vulguem. I l’espai, bo i petit, és tan conegut que volem, confiats, fer-hi estada. I estrenem mobles i cuina, i un llit llarg i ample. El balconet, que és tot blanc, l'omplirem de plantes. I tot serà calma.

.

Retorn a plaça

Sense pujar a la muntanya cònica de Santa Bàrbara no es podia copsar la dimensió exacta dels estralls causats pel foc. Des de la part alta del poble, al barri del Castell, veies alguns serrells de la crema, restes d’un color més fosc que el verd pinassa imperant pertot. M’assaltaven la memòria records del 94 als Cingles de Bertí. Horta de Sant Joan –fins el 1919 Horta d’Ebre– és un poblet aturonat que es resguarda a si mateix a redós d’un passat templer petrificat al vell convent de Sant Salvador. Visiteu-lo, si en teniu ocasió i curiositat. Si és així, l’home que se’n cuida –n’ha escrit una guia magnífica que en algun moment haurà d’editar– us donarà, quan li pregunteu, tot tipus d’explicacions sobre la història de l’indret, sobre les pedres de la portalada, sobre el claustre, sobre els frares benedictins que ocuparen el convent a principi del segle XVI... La grandària del convent s’explica per la presència del frare que li dóna nom, fill de Santa Coloma de Farners, i que degut als miracles que se li atribuïen –no sempre del grat dels superiors– fou un frare rodamón que recalà a Horta durant dotze anys del segle XVI. La fama que tenia, i el fet que al convent s’hi impartissin classes de filosofia, va fer que el lloc tingués certa prosperitat –es calcula un màxim de quaranta-cinc frares– fins a la desamortització de 1836. Tanmateix, l’arrelada devoció popular va fer que la construcció no quedés del tot abandonada, si bé avui només és visitable l’església, el claustre –amb el segon pis descobert i desballestat– i la dependència annexa on s’acullen les exposicions temporals. Però aquest és un país ignorant i bàrbar amb el seu patrimoni, i és així que en l’escalinata d’accés –miniatura de la de Girona– hi ha gravades a la pedra, amb solcs notables, inscripcions dels quintos de diverses dècades, i en la mateixa portalada i pedres adjacents, inscripcions amb llapis o burí que donen fe de les successives visites del tot desaprofitades dels Yonas i les Yessis. L’home del convent, en preguntar-li si almenys les inscripcions a les escales eren consentides, s’arronsà d’espatlles amb resignació entre submisa i cristiana i canvià de tema tot fugint de verb i estudi.

Si la panoràmica des d’Horta és esplèndida, des de Sant Salvador no ho és pas menys. Si des d’Horta el convent és un triangle amb l’ull diví al bell mig i la piràmide de Santa Bàrbara al darrere, invertint la visió el poble és un munt de runa ajaçada en un turó que sobrepassa en poc els cinc-cents metres. Mirant-lo, domina el color terrós de façanes i teulades, d’un secà ordenat i cadenciós des de fa segles. De l’altra banda, invertint l’angle, el verd es va enfosquint fins a pastar-se en games grises i marrons, engolint-se en remolins de llum polsosa, com de tedi ensonyat que preludia una densa migdiada. Finalment, el paisatge es difumina i s’aigualeix, s’esgota a si mateix amb tant d’espai obert.

Des del pis, a l’esquerre de la terrassa –som a dalt de tot–, es divisen bé les eternes roques d’en Benet –que són d’un benedictisme lleugerament montserratí– i tot el flanc septentrional dels Ports. Enllà, ja a la plana i una mica a la dreta, com una lleu irritació protuberant, el poble d’Arnes és una granissada de llumets vibrants quan el sol ja és post. Uns moments abans, veiem com el pas del temps és d’un color carabassa viu, una llepolia en maceració ensucrada, delicadament encesa a foc molt lent. No saps què és el pas del temps si no has vist el sol rendir-se, ensorrar-se a Vall-de-roures. Fitar el temps a ull nu sense ferir-te, enfilat a una cadira. I que no passi, que no se’ns en vagi...

Però si avui Horta és coneguda és per l’empremta de Picasso. Just ara fa cent anys, hi féu visita junt amb Fernande Olivier, rememorant la primera estada del 1898-1899 en companyia del seu amic Manuel Pallarès, també pintor i fill d’Horta. Una exposició temporal de fotografies –sols una vintena de vuitanta, vingudes de París i fetes per Picasso– testimonien la vida rural i els tipus humans dels Ports a principi de segle XX. Es pot veure al convent de Sant Salvador. El contrast hi és evident i prou reconeixible com per copsar-ne l’evolució. Horta, aleshores, tenia més habitants que no pas ara, sobretot perquè els masos dels Ports estaven habitats i l’ordenació del paisatge no era aleatòria, sinó que responia a una domesticació humana curulla de feixes i terrasses de vinya i olivera.

Avui, la natura indòmita i salvatge de la zona n’és un record despentinat. I vet aquí que mentre el zel barceloní –la “capital” queda molt lluny– tancava l’accés als Ports –no et deixen tranquil ni per vacances– ens refugiàrem al Centre Picasso, indret balsàmic amb còpies facsímils de totes les obres –esbossos i pintures– que el geni malagueny pintà al poble i de les evocacions que va fer-ne a Barcelona i a París. Endinsar-s’hi és comprendre l’origen del cubisme i de com un paisatge pot tensionar l’esperit creatiu d’una ànima sensible fins a modelar-ne la mirada amb un nou llenguatge de textures i volums. A “La bassa d’Horta” (1909) Picasso traça els cubs que són les cases. En primer terme, part d’un semi cercle trenca la trama rectilínia. És l’antiga bassa, desapareguda uns anys després.

A l’entrada del poble, la plaça és el bastió d’un camp base des del qual el visitant pot passar de llarg seguint la carretera o bé ascendir cap al nucli a partir dels dos carrers que l’abracen i l’estrenyen aixecant-lo cap amunt. A mitja tarda, quan l’ombra és pau i treva i els sentits es deixondeixen, la plaça deixa de ser una rotonda i els tres bars del lloc s’apressen a plantar les taules i cadires. L’àgora reuneix, aleshores, druides i pagans, indígenes i passavolants en una familiaritat consentida i fraternal. El formigueig hi és constant fins ben entrada la nit i la remor ens arriba molt dèbil i somorta a través dels finestrals oberts del menjador on hem instal·lat el campament, lluny de tot. És l’expressió de lassitud del temps i dels cossos que es reuneixen a abeurar-s’hi per instint com si la bassa encara hi fos.
Ara diu que el municipi es proposa evocar-la in situ a través de la remodelació de la plaça de Catalunya, la seva ubicació original. Quina bona iniciativa, allunyada de l’asèpsia insulsa i despersonalitzada de la majoria de reformes urbanes dels nostres centres, de cubisme literal sense ànima ni alè, tan de catàleg sostenible. Que bo inspirar l’urbanisme en una fotografia i un quadre picassians. Que trist que una tórtora salvi un fanal i no la gent, que t’encimentin la plaça, que ens asfaltin el cervell. Evoquem Horta citant Wilde: “la vida imita l'art molt més que no l'art imita la vida”. I tant que sí. Bon retorn, bona Diada.

.

L'estiu madur

La calor és vandàlica i al balcó, amb el tendal desplegat, el termòmetre quasi arriba als trenta nou graus. És mitja tarda, i enllesteixo algunes feines domèstiques abans dels preparatius vacacionals, la primera, per dir-ho d’alguna manera, de les dues tongades de mudances que m’esperen. Vagarejo una mica, diria que atordit per la mandra i la indolència d’aquests dies excessius i havent dinat m’he endormiscat, com cada tarda, mirant el documental del 33, que avui anava de taurons i demés fauna marina. Ja he tret la pols d’algunes lleixes, ordenat uns quants llibres, i llençat munts de papers i material inservible, caducat. De sobte, topo amb L’estiu madur, de Valentí Puig, un poemari de mitjan vuitanta, mesurat i bell com tots els d’aquest poeta. I és com si els primers versos ja m’acostessin als paratges on diu que Picasso ho va aprendre tot i també als arrossars del delta negats per l’aigua de sèquies i canals. La poesia, però, no és mai premonitòria. Tan sols un avís, indiscret i lloable, del que és plausible si t’hi aboques. Si encara creix el blat, potser segarem a la tornada.

.

L’estiu madura als capvespres.

Si ha de fer fresca, un núvol

enfosqueix el verd gris del turó.

Hem après –estuari del dolor–

que la terra dels pares és magra.

¿Què farem per sopar aquesta nit?

Dins la copa primera d’avui

el gel s’esbuca. Demà s’acosta.

Veus al fons del jardí. Rialles.

Prop les pomeres l’aigua corr

a la síquia. Ara sentim

un retrocés a la retina: la Mare

de sempre, les visites de capaltard

a la casa gran, últimes paraules.

.

L’estiu madura. Palèmon diu:

“Tancau les síquies, al·lots;

els prats ja han begut prou.”

.

Ignorància

Hem vist el cansament dels dies en les formes mòrbides de les paraules, en la impossibilitat d’expressar, amb elles, tot el gaudi o fracàs que sentim i ens diu que som. Hem baixat fins a la cala a recollir les primeres petxines que ha deixat la plenamar, però la platja era deserta, ningú ni res, cap gra d’arena, com si una ventada s’hagués endut fins els colors. Hi havia en l’aire un ressò estrany, indefinit. Com un eco imprecís al fons d’una cova o torrentera. D’on prové aquest zumzumeig quasi imperceptible? Qui o què se’ns acosta? Hi ha un silenci dens i pesat, compacte, com potser mai no l’havíem notat. El temps s’ha concentrat en una feixugor anguniosa que ens llisca per la pell, tibant. El temps és salabror encrostada. Per un instant, ha estat impossible moure’s. Potser no n’hem tingut ni voluntat. L’atmosfera ha fet un motlle de nosaltres. A l’interior, i per contrast, sensació d’ingravidesa bategant. Segur que el mar és mar i no aquesta massa d’aire? Segur que no nedem perquè l’oxigen no ens ofegui? Hi ha una vida invisible en nosaltres com el mar ens oculta un univers sols percebut al cel de les onades, als planetes que són illes i nosaltres. Sabem sempre el temps que ha succeït, per això som salmons nedant contracorrent fins a l’origen del silenci, fins que l’absència de so és el xerric agudíssim d’algun fre o forquilla sobre un plat. Tant de temps ignorant-ho tot, tant de temps... Per què, Senyor, no ens basta el vi i un cos per estimar?

Terròs

Té el somriure murri perquè de petit havia de ser una peça que no parava quiet. I ja de gran, vet aquí que és per això que no para de moure peces. És l’Andreu Rifé, que aquest agost fa parada i fonda al Versus Teatre de Barcelona per seguir presentant el disc Terròs, dedicat al poeta ebrenc David Monllau. De veritat que si no heu vist l’espectacle o escoltat el disc us perdeu una obra d’extrema sensibilitat, musicalment impecable, i que us traslladarà al món del Delta a través d’unes lletres ajustades al paisatge i a la seva gent. Aquí podeu llegir l’entrevista que li ha fet l’Anna i que avui publica El Punt, i aquí una crònica del seu pas pel darrer Festival Primavera Poètica. Ja m’ho direu.

A la platja?

Amb l’única fi de tenyir-se de negre, aguanten muts i immòbils el sol d'estiu de Ies platges.

A còpia de quantes hores d'inactivitat material i moral forçosa han arribat a un resultat satisfactori?

Val la pena de passar tantes hores negres –suposant que les hores de I'home que jeu, tenen una color, perquè el seu demarreur cerebral està a punt– per tal de fer-se una pseudo-bellesa mascle o una màscara de salut purament il·lusòria i efímera?

Carles Sindreu, La klaxon i el camí

Argelers

Legions de cossos jeuen derrotats pel sol

allí on la història derrotà legions de cossos.

Per ventura és nét d’un guarda senegalès

aquest negret que ven síndries i refrescos?

.

Un bon pollastre

Sms de l’amic Oriol Ponsatí, editor, músic, filòsof, intel·lectual polifacètic i agitador cultural de múltiples interessos. Ens comunica que ha aconseguit interpretar 840 vegades les Vexations d’Erik Satie. Quasi vint hores seguides al piano més catorze de dormida posterior. És la primera vegada que l’obra s’interpreta a Catalunya i a part de l’estranger més immediat. Sant Joaquim i Santa Anna no ens van permetre acompanyar-lo a Camallera, que és on tenia lloc el repte, en el marc del festival contemporani Música 13 de la Nau Côclea, on, a més a més, la seva proesa va comptar amb la complicitat solidària de l’Enric Casasses, el qual s’hi va sumar amb el recitat del seu poema UH, de 9.072 versos. Aquesta tretzena edició del festival, amb una programació original, fresca i arriscada, es va dedicar a l’artista granollerí Jordi Benito.

I com que això de les Vexations no és res, avui, tan fresc, el trobareu recitant un fragment de la Ursonate al Festival de Poesia a la torre Muntadas, del Prat de Llobregat. Això sí que és un bon pollastre! I que per molts anys!

Un tastet de l'acte, gentilesa d'en Gerard Bagué, el trobareu aquí. Amb en Casasses i en Pon(Satie).